dilluns, 13 de gener del 2014

Coneixent millor la Soraya



/ L’INSTI / DESEMBRE 2013 /

Soraya está encantada con el insti y con las tareas que desarrolla: ayuda al alumnado con discapacidades físicas, ofrece refuerzo pedagógico individualizado a quien lo necesita y colabora en la organización e intendencia de los diferentes eventos sociales y culturales del centro. Sin embargo, a pesar de esta ilusión que muestra por lo que hace, existe el riesgo de que el próximo año no se encuentre ya entre nosotros, pues su puesto de trabajo depende de una empresa externa y de necesidades no fijadas por el centro. De esta sombra de preocupación, pero también de sus alegrías, y de muchísimos temas más, habló en la entrevista que concedió al alumnado del grupo H de Segundo de ESO que cursa Taller de Prensa. Una asignatura, por cierto, en la que colabora habitualmente, pues el afecto que siente el alumnado por esta persona cercana ayuda sobremanera al profesor a la hora de motivar a la clase para que aprenda los rudimentos básicos del oficio de periodista. Gracias, Soraya, por la entrevista y por todas las ocasiones en las que has colaborado en el aula.

Entrevista a Soraya
Una persona humilde y un trabajo imprescindible
Un momento de Soraya 
en la clase de Taller de Prensa

 ADRIÀ / AROA / EMMA / GIARA / JUDITH / LAIA / LEI / LUCÍA / MARIA / MERITXELL / MOHAMED /  SANDRA / YASSIN

 ¿Eras buena estudiante cuando ibas al colegio?

 Tenía que estudiar mucho, pero sacaba buenas notas.

 ¿Qué querías ser de niña?

 Quería ser profesora de educación infantil.

 ¿Y estás contenta con el trabajo que tienes en la actualidad?

 Sí, muchísimo. Es parecido a lo que soñaba de niña, pues ayudo en la integración y en la formación de menores. Y aunque al principio quería trabajar con niños pequeños –mis estudios están relacionados con este objetivo-, ahora me encanta mi trabajo con adolescentes. Les cojo fácilmente afecto, sobre todo si valoran lo que haces por ellos. Estoy muy orgullosa de lo que hago.

 ¿Qué es lo que más te gusta de tu trabajo?

 Muchas cosas. Estar entre niños y jóvenes, poder intercambiar ideas con ellos, ayudarles a que se comporten mejor… Resulta especialmente gratificante cuando veo que mi trabajo ha obrado cambios positivos en algún alumno que, inicialmente, tenía una actitud negativa.

¿Aceptarías si te propusieran ser profesora en el insti?

 Me gustaría, pero no puedo ser profesora del insti porque no he estudiado ninguna carrera universitaria. Sin embargo, estoy a punto de terminar un ciclo en Formación Profesional de Técnico Superior en Educación Infantil. Es un título que me permitirá acreditar que tengo los conocimientos necesarios para trabajar con niños pequeños.

 ¿Cuánto tiempo llevas trabajando en el centro? ¿Quieres seguir trabajando aquí?

 Empecé trabajando en el Rubió i Ors hace seis años, cuando yo tenía veinticuatro. Y claro que me gustaría seguir aquí, porque estoy muy a gusto, pero tal vez el próximo año me quede sin trabajo porque los niños con discapacidad física a los que estoy atendiendo ya  no estarán en el centro…

 ¿Qué harás si no puedes seguir en el insti?

 Supongo que buscar trabajo en alguna guardería. Aunque yo preferiría continuar aquí.

 Además de trabajar con menores, ¿hay algo que hayas deseado siempre en la vida?

 Ser feliz.

 Muchísima suerte. Nosotros también deseamos que continúes en el insti y que seas feliz.

diumenge, 5 de gener del 2014

Dansa del ventre a l'insti



/  VIDA D L’INSTI / CULTURA / DESEMBRE 2013 /

 Taller de dansa del ventre del dia de la multiculturalitat
Una ocasió per moure el melic
L’Ignacio ensenyant
els sis moviments bàsics
de la dansa del ventre
   REDACCIÓ

  Què passaria si els humans, en comptes de mirar-nos el melic, ens estiméssim més moure’l? El món, sens dubte,  seria una miqueta millor, més simpàtic. I potser això és el que va dur a practicar dansa del ventre l’Ignacio Morán, l’encarregat del taller d’aquest tipus de dansa oriental que es va impartir al nostre institut el passat dijous 5 de desembre en el marc de la jornada de la multiculturalitat.

  És cert, no és gaire habitual veure homes fent aquesta bella i sensual dansa oriental, però, com ens va explicar el mateix Ignacio, si els homes no haguessin decidit practicar-la en una época en què un califa va prohibir que fos ballada per les dones, potser no hauria pogut arribar fins als nostres dies.

  En arribar a l’aula on s’havia de desenvolupar el taller, les persianes eren mig abaixades, però l’Ignacio va demanar que les deixéssim així, perquè la dansa del ventre s’acostuma a practicar als vespres i a les nits. D’altra banda, l’Araceli, la nostra eficient conserge, també va fer ràpidament realitat la petició de l’Ignacio de poder comptar amb encens i espelmes.

  Un cop assolida l’ambientació adient, l’Ignacio va començar el taller parlant-nos de la història i dels beneficis per a la salut de la dansa del ventre. Més tard, després d’uns breus exercicis d’escalfament, va passar a ensenyar-nos els sis moviments bàsics d’aquest tipus de ball: el simi, el pèndol, el twist, el pas punta, els cercles i l’infinit. Finalment, va encoratjar-nos a fer tots plegats una coreografia col·lectiva en la qual es combinaven tots els moviments apresos.

  L’acceptació del taller va ser, en general, bona. Hi ha qui s’hi va engrescar força i va aprendre rápidamente els moviments proposats per l’Ignacio. D’altres participants, pel seu origen cultural, ja coneixien el ball i fins i tot van ensenyar-nos moviments més complicats.  És cert que també va haver-hi alumnes que, potser per timidesa o vergonya, no van animar-se a moure gaire el cos. Però estem segurs que ja a casa, sols, sense la mirada dels altres, sí que van decidir-se a practicar amb vertadera fruïció davant de qualsevol mirall els bellíssims moviments vistos a classe. Això, si més no, és el que li va passar a qui escriu aquestes línies.

  Gràcies, Ignacio, per trencar tòpics i per encomanar-nos la teva il·lusió pel ball.