/ VIDA D L’INSTI / CULTURA / DESEMBRE 2013 /
Taller
de dansa del ventre del dia de la multiculturalitat
Una
ocasió per moure el melic
 | |
|
REDACCIÓ
Què
passaria si els humans, en comptes de mirar-nos el melic, ens estiméssim més
moure’l? El món, sens dubte, seria una
miqueta millor, més simpàtic. I potser això és el que va dur a practicar dansa
del ventre l’Ignacio Morán, l’encarregat del taller d’aquest tipus de dansa
oriental que es va impartir al nostre institut el passat dijous 5 de desembre
en el marc de la jornada de la multiculturalitat.
És
cert, no és gaire habitual veure homes fent aquesta bella i sensual dansa
oriental, però, com ens va explicar el mateix Ignacio, si els homes no
haguessin decidit practicar-la en una época en què un califa va prohibir que
fos ballada per les dones, potser no hauria pogut arribar fins als nostres
dies.
En
arribar a l’aula on s’havia de desenvolupar el taller, les persianes eren mig
abaixades, però l’Ignacio va demanar que les deixéssim així, perquè la dansa
del ventre s’acostuma a practicar als vespres i a les nits. D’altra banda,
l’Araceli, la nostra eficient conserge, també va fer ràpidament realitat la
petició de l’Ignacio de poder comptar amb encens i espelmes.
Un
cop assolida l’ambientació adient, l’Ignacio va començar el taller parlant-nos
de la història i dels beneficis per a la salut de la dansa del ventre. Més
tard, després d’uns breus exercicis d’escalfament, va passar a ensenyar-nos els
sis moviments bàsics d’aquest tipus de ball: el simi, el pèndol, el twist, el pas punta, els cercles i
l’infinit. Finalment, va encoratjar-nos a fer tots plegats una coreografia col·lectiva
en la qual es combinaven tots els moviments apresos.
L’acceptació del taller va ser, en general, bona. Hi ha qui s’hi va
engrescar força i va aprendre rápidamente els moviments proposats per
l’Ignacio. D’altres participants, pel seu origen cultural, ja coneixien el ball
i fins i tot van ensenyar-nos moviments més complicats. És cert que també va haver-hi alumnes que, potser
per timidesa o vergonya, no van animar-se a moure gaire el cos. Però estem
segurs que ja a casa, sols, sense la mirada dels altres, sí que van decidir-se
a practicar amb vertadera fruïció davant de qualsevol mirall els bellíssims
moviments vistos a classe. Això, si més no, és el que li va passar a qui escriu
aquestes línies.
Gràcies, Ignacio, per trencar tòpics i per encomanar-nos la teva
il·lusió pel ball.
