 | |
|
El cantautor Mateolika Punk
ofereix una xerrada i un concert
a l’alumnat de La Revista
L’acte
va esdevenir un bon comiat de l’assignatura
per a tot l’alumnat que l’ha cursat
al primer quadrimestre
(CRÒNICA
i FOTOS DEL PROFE)
Les
dues últimes setmanes de l’assignatura quadrimestral La Revista van ser ben
especials. Estudiats ja tots els gèneres periodístics, vam dedicar les quatre
classes restants a tocar un dels aspectes més controvertits dels mitjans de
comunicació: la manipulació informativa. I, a banda d’altres textos més
acadèmics procedents de manuals de periodisme, vam poder treballar llavors tres
de les esmolades cançons d’en David Mateos, àlies Mateolika Punk, un jove
cantautor barceloní. En concret, vam analitzar “Bienvenidos a la muerte” –sobre
l’explotació del dolor a la televisió-, “La gente grita” –sobre el tractament
de les guerres als mitjans-, i “Los 40 criminales” -sobre la selecció de la
música a la ràdio i la tele.
La
sessió més interessant en realitat va ser la de l’1 de febrer -l’última del
crèdit-, perquè va venir a classe el mateix Mateolika per tocar-nos en directe les
cançons que havíem analitzat els dies anteriors i explicar-nos la seva visió de
la societat. Al llarg de gairebé una hora va tenir temps de cantar-nos més
cançons de les previstes, aclarir-nos els dubtes que ens havien generat algunes
frases de les seves lletres i parlar sense cap mena de censura sobre allò que
l’inquietava del món actual. L’alumnat va mostrar cara d’interès i, a vegades,
de certa sorpresa pel que sentia. No és estrany, doncs, que les demandes de més
explicacions, les preguntes encuriosides, alguns silencis reflexius i les peticions
de bisos de cançons aviat es fessin presents a l’acte.
Mateolika ens va demostrar que, a més de compromesa, és una persona amb
molt sentit de l’humor. Va recordar anècdotes simpàtiques de la seva etapa
d’institut des de la visió irónica, i potser un xic enyoradissa, del pas del
temps –ara té trenta anys. I, teixida la complicitat necessària, va compartir
diverses bromes amb l’alumnat –una el va dur a acabar una cançó fent un
saltironet des d’una cadira perquè diversos alumnes comprovessin que ell també
sabia moure’s i fer bots a l’escenari. El seu carácter generós també va quedar
ben palès al llarg de la sessió. I el detall que va tenir quan, entre mostres
d’alegria general, va començar a regalar a tothom el seu últim cd –“La matanza
de la rumba”- és una d’aquelles coses que es recorden amb simpatia.
Tot
plegat va ser, en definitiva, una manera força encertada –educativa i amena
alhora- d’acabar l’assignatura. I si nosaltres -l’alumnat i el professor- vam
quedar molt contents amb la xerrada-concert, per a en Mateolika també va ser
una experiencia positiva. Fins al punt que, en acabar l’acte, satsifet com
estava, va sol·licitar un retolador i va animar a tots els presents perquè li
signéssim la guitarra. Tot un honor haver tingut l’oportunitat de signar la
“màquina” –l’expressió és de Woody Guthrie- amb la qual l’havíem vist llançar
dards musicals de rebel·lia i intel·ligència contra les injustícies i
opressions dels nostres temps. Gràcies, Mateolika.
